LA FESTA

La festa se fa anunciar amb els primers calors. Des de fa ja uns segles, se ve dedicant en aquest dia la més amena festa, sota la tutela de les Santes Relíquies. Però per parlar d’aquestes Relíquies, bo serà com recordatori, rememorar aquella data del 22 de Maig de 1640, quan patia Castillonroy gran falta d’aigua i, que a l’entrar les Relíquies en els termes d’aquest lloc, començà una copiosa pluja, que cresqué al pas que s’anaven acostant al mateix. Explicà després aquest lloc la seua gratitud als Sants, fent vot perpetu de tenir-los per patrons, i la seua festa se celebra en el mateix dia 22 de Maig, en que arribaren, afavorint a Castillonroy amb tanta pluja.

La festa dura a penes dos dies diferents als demés. Res de particular el primer dia, entreteniments infantils i cucanyes, per la tarda concert, sense faltar el ball, que se prolongarà fins les primeres hores del matí, i algun conjunt per consol dels joves. El segon dia tot queda en la missa Major i professó en que se porten les Santes Relíquies. Per la tarda, uns faran el subastat i dominó, altres aniran al futbol, ocupant algunes hores buides en la programació municipal. Ja entrada la tarda no pot passar-se per alt el ball, número molt fort en les festes.

S’uneix per la major, la festa que diuen de la Rosa, anteposant o posposant aquesta a aquella, de forma que si cau el dia 22 en dilluns, se celebra la festa de la Rosa en aquest diumenge immediat, i fora d’aquest dia, sempre se celebra la mateixa en el dia 23. Poques dones deixaran d'assistir a la Missa portant les roses, per que el sacerdot lis beneeixi.

Algo típic en les festes era la ronda, encara que s’ha perdut en aquests temps. Algun mosso muntava un ruc al que acompanyaven guitarres i altres instruments, i passaven per les cases del lloc a demanar diners per pagar la festa i recollir unes coques que enfilaven a una espasa. Per la tarda, els notables músics d’Alcampell, juntament amb el famós i conegut cantador de Santalecina, recorrien els carrers i places de la localitat, obsequiant a les autoritats amb serenates, sense faltar el ball amb la clàssica subasta de la Toia i ball del Ram.

I he aquí a grans trets l’estampa d’aquesta festa de les Santes Relíquies, encara que molt hagi decaigut en aquests temps, però la festa és la festa i té entitat suficient per destacar-se.

L'HABITATGE

Pràcticament, la major part de les edificacions que van estrenar el segle XX, moltes de les quals arrossegaven la seua existència decrèpita des de feia massa anys, han arribat a les dates en que se redacten aquestes línies. En elles, com en cap altre lloc, s’aprecia l’ingeni del constructor que va fer meravelles amb solars insignificants. Algunes són de rajola, altres de pedra, algunes de tres pisos, la majoria de quatre i totes molt reduïdes i d’arquitectura humil, amb dependències per totes les necessitats d’una casa llauradora.

A primera vista no s’assemblen unes a altres, però un examen superficial permet conjecturar una estructura uniforme, en quant segueixen la mateixa idea genèrica de planta baixa contenint els serveis utilitaris o domèstics, el pis o habitatge pròpiament dit i el pertxi, d’ús variat entre magatzem, rebost i traster. En elles tot és funcional, de la mesura exacta de l’ús i aplicació i, si la mirada se detingués en cada detall, trobaríem una explicació pràctica: una argolla o un pal clavats en la paret serveixen per lligar al ruc, una corda que surt per un orifici de la porta és el tirador per la seua apertura, les ventanes a l’altura del terra ventilen els baixos, canalons i tuberies de cinc recullen l’aigua caiguda sobre els teulats i, com única concessió a l’ornat, un tosc encalat i algun test amb geranis.

Al estar el lloc en un desnivell, aprofitant la pendent més suau d'una serreta, les cases tenen entrada inferior per la planta i una altra sortida pel pis o pel mateix pertxi a un altre carrer. A penes s’entra, casi al costat de la porta, s’inicia l’escalera i en el vestíbul apareixen els accessos a quadra, trulls, cellers i habitacions per tota sort d’usos. En els baixos de moltes cases, sol haver grans piles de pedra on s’emmagatzemava l’oli. Un additament imprescindible és el corral, moltes vegades acompanyat de corralines pels tossinos i alguns amb galliners, conillars i una barreja d’eines, altres utensilis i llenya, generalment d’oliver.

De la porta al més alt de la casa, l’estreta escalera no forma una entitat pròpia, travessant diverses peces, inclús cuina i habitacions. La planta primera i central se destina a habitacle i en ella se troben les dependències. El punt neuràlgic és la cuina, amb un bon foc baix, a penes aixecat un pam del terra. Per la boca apareix el ganxo inferior dels cremalls que agarra l’assa d’una caldereta de coure, tant polida per dins com negra per fora i, a un costat, un trípode de ferro amb un apèndix per aguantar el mànec de les paelles. En la campana hi ha una gran repisa que és el gran basar domèstic on tot queda a mà i a la vista. Als dos costats, els bancs de fusta aclarida per repetides fregues i, no lluny, una taula petita i senzilles cadires de boba. En aquest recinte, cuina-menjador-i-de-tot, se desenvolupava la vida de moltes famílies. En un altre pis hi ha la sala i algunes alcoves sense més obertura que la porta.

Les ventanes dels pertxis mai tenen vidres, no fan falta, doncs dins se posen a secar els fruits, i també fora si és el temps. Allí s’oregen les panotxes, s’amuntega el cereal i se pengen els raïms i els tomates de l’hort de la casa, amén de molts productes del camp, segons la casa i l’última recol·lecció. Si se mata porc, en un quarto apareix el sostre ple de voltes de llonganisses posades a secar, i el salador.

Són cases còmodes o incòmodes, segons se miri, no obstant, la seua vella construcció no està a to amb certes exigències modernes.

Bibliografia:
Joaquín de Carpi Cases, La Vivienda, El Tamarite de nuestros abuelos, Barcelona (1976).

EL DUGO

En el serrat Roi, sobre un prat agreste, hi ha una gran roca i en mig d’ella existeix una concavitat de difícil accés. Conten els vells, que allí va viure una bèstia a la qui els antics van anomenar Dugo. Contaven d’ell coses misterioses augmentades per la fantasia popular. En els atacs continus que patia Castillonroy, assolava els camps, s’encebava amb els animals, feria a molts i causava altres danys, de forma que tots els veïns havien de resignar-se i patir amb devota paciència aquell monstre indòmit.

Un dia el senyor del castell decidí prendre cartes en el assumpte del Dugo i, ordenada persecució, van anar alguns veïns i habitants al lloc pròxim a la cova, el van raptar, i a viva força el van portar a un lloc prominent pròxim i d’allí el van precipitar per un gran penyascal, morin en el acte. Se diu que derramà tanta sang, al extrem de quedar la terra d’aquest color i, encara avui, se veu abundància de terra roja en aquest lloc. 

LA CASA DE LLEIDA

Molts són els privilegis i concessions immemorials que atribueixen la propietat de la presa i aigües del canal de Pinyana a Lleida. Arranca aquest canal en la presa o peixera del Noguera Ribagorçana, en el terme de Castillonroy i travessa en el seu curs els llocs d’Andaní, Alfarràs, Almenar, Alguaire, Vilanova de Segrià, Portella, Rosselló, Torrefarrera, Corbins, Benavent, Torre-Serona, Lleida, Alcarràs i part de Soses.

La denominada finca i Casa de Lleida, se troba ubicada en la propietat que la Junta de Sequiatge posseeix al terme de Castillonroy, a prop de la presa de Pinyana. És propietat d’aquesta ciutat, on tenia un encarregat per donar i sacar l’aigua de la sèquia i del manteniment i conservació de la presa. La seua descripció, segons consta en acta de 20 de novembre de 1794, és la d’una extensió de terra d’uns 35 o 36 jornals de terra d’horta i uns tres jornals de secà, a set hores de distància de la ciutat de Lleida, que s’inicia en la mateixa presa de Pinyana i abasta tot el terreny comprés entre el riu Noguera-Ribagorçana per un costat i el propi canal per l’altre, tancant per la base el barranc de Castillonroy.

La Casa se construí el 1438 i se reformà el 1736 en que se va fer l’oratori i consta de la casa pròpiament dita i de celler, forn i corrals. La Junta designava un caser, que tenia l’obligació de viure a la Casa. Era obligació de l’ofici de caser conservar la casa per la utilitat i servei de dita Junta, allotjar als seus comissionats i empleats, observar els moviments del riu i les novetats que ocorrin en la presa i sèquia i vigilar i cuidar l’obra, guardar les aigües segons les estacions, o sacar-les, i baixar un dia a la setmana al dic d’Alfarràs recorrent tota aquella distància de la sèquia cuidant del seu bon us i estat.

La possessió de les aigües és del Consell General de la Paeria, però el govern i l’administració pertanyen a la Molt Il·lustre Junta de Sequiatge. Aquesta Junta se troba presidida preceptivament per l’alcalde de Lleida, que també presideix la Junta Central de Regants del Canal de Pinyana. De sempre fou norma i costum de la Paeria lleidatana que una vegada retirades les aigües per la pràctica dels treballs de neteja, a l’acabar aquests se procedís pels paers i els prohoms a reconèixer si tot s’havia fet bé i se trobava en bon estat, no sols en el territori de Lleida, sinó també en els demés termes i en la presa i assut; i que una vegada així efectuat se fixés dia per la devolució de les aigües, el qual retorn se faria en el dia assenyalat en forma solemne i amb assistència dels paers i prohoms.

Les discussions sobre la dita propietat, amb altres localitats i particulars, ha fet que la Corporació actués amb gran cel, escenificant la propietat de dits cabals amb la finalitat de renovar els drets adquirits. La confirmació periòdica i defensa de drets d’aigües de la ciutat de Lleida se feia antigament cada cinc anys. El dia senyalat, se desplaçava la comitiva del Consistori de la Ciutat fins la línia divisòria entre Lleida i Osca. En aquest lloc, formava la Corporació precedida pels macers amb les maces en alt i en el costat d’Aragó, l’Ajuntament de Castillonroy amb el seu alcalde. El secretari de la Corporació repetia textualment unes fórmules, per les que declarava i proclamava la possessió antiquíssima i immemorial de dites aigües i a la vegada el dret de la comitiva a penetrar en el Regne d’Aragó i obrien després una comporta per prendre de facto l’aigua, per una vegada així fet manifestar que amb aquest acte material la ciutat de Lleida té la propietat, govern i administració de la presa, aigües i sèquia de Pinyana, i que el seu ànim és conservar la immemorial possessió en que se troba.

SETMANA SANTA

La Setmana Santa sol començar el Dijous, doncs el Diumenge de Rams tot queda en la missa en que se beneeixen les palmes, que després acaben lligades a un balcó o finestra, on se mustia i se seca. Consti que aquest dia sol complir-se aquell dit de la nostra terra de que “Lo Diumenge de Rams, qui no estrena, no te mans”.

Panadons de carbassa, d'espinacs, de sucre, etc...

El dilluns i el dimarts les dones se dediquen a preparar els panadons: de carbassa, d’espinacs, de sucre, que no poden faltar per endolcir la “vigília”. Algo típic, que s’ha perdut en aquests temps, era quan els nens recorrien els carrers el Dijous Sant, fent sonar les matraques i “matant jueus”, residu medieval incrustat. En l’ofici del Dijous, quan la Sagrada Forma queda reservada en el Monument, se suspenia l’ús de les campanes fins el Glòria de la missa del Dissabte substituint-lo amb matraques i carraques per anunciar els oficis sacres.

Viacrucis el matí del Divendres Sant.

Amb les primeres llums del Divendres Sant, se caminen les estacions del Viacrucis al Calvari, amb una creu de tamany natural com entenem va deure fer Jesús. Una altra de les funcions d’aquest dia era l’ofici de Tenebres, en que s’apagaven les llums de l’església per expressar les tenebres de que va ser coberta la terra i se feia molt soroll amb matraques i malls de fusta per recordar el terratrèmol i la confusió que se produí quan Jesús va morir.

Aquest dia, en casi totes les cases, se menja la cassoleta d’abadejo, carxofes, truita amb trampa i ou dur. A les tres de la tarda en punt, s’han se resar 33 credos seguits a l’església, pràctica minoritària més seguida per les dones. Per la nit se fa la professó del Dol pels carrers del lloc amb un Crist i la Dolorosa. 

El Dissabte, un toc de campanes anuncia el moment del Glòria de la missa i amb ell, la Resurrecció del Senyor. De casi totes les cases se porten a la parròquia gerres de vidre, i altres recipients plens d’aigua per que el sacerdot lis beneeixi. S’ha perdut el fet de que tots els nens passaven amb llaunes, esquelles del bestiar, i tot el que podia fer soroll, a “sacar la quaresma de les cases”.

Cassoleta d'abadejo, carxofes, truita amb trampa i ou dur.

El dia de Pasqua de Resurrecció, les mares preparaven els tortells tradicionals anomenats mones, prenyades amb sardina, llonganissa i altres viandes, i adornades amb algun ou dur i unes tires creuades de pasta, que portaven a coure als forns de pa. Cada qual agarra la seua mona, i uns grups marxaven a la torre de les Coves, altres a la Font, totes les demés partides, inclús terres més enllà del terme municipal, veuen vindre el Dilluns quadrilles de gent que passaran el dia al camp per menjar la mona.

 

1530, EL VESCOMTE D'ÉVOL PREN POSSESSIÓ DE CASTILLONROY

Les armes de Don Felipe de Castro senyor de la casa de Castro i vescomte d'Évol.

Guillen Ramon de Castro i Pinós, IX vescomte d’Évol, va prendre possessió del lloc de Castillonroy el 1530, per succeir a Pedro Galceran II de Castro i Pinós, mort aquell any. La pressa de possessió del lloc de Castillonroy en nom del vescomte, com queda dit, va tenir lloc el 28 d’abril del mateix any de 1530.

Les persones presents en l’acte, per ordre d’aparició en el document notarial, van ser les següents:

Gaspare Joanne Palau, notari públic de Tàrrega; Francisco Almeria, veí de Lleida, com testimoni; Petro de la Serra, infançó del regne d’Aragó, com testimoni; Michaele Duneda, fuster de la ciutat d’Osca, com testimoni; Don Guillen Ramon Galceran de Castro, de Pinós, de Fenollet, d’Anglesola i vescomte d’Évol, d’Illa i de Canet; Anthonio Mall, bayle (alcalde); Joanne Negre i Francisco Mall, jurats d’aquell any; Bartholomeo Betria; Michaele Fet; Joanne Alos; Bernardo Gaçol; Joanne Moncada; Bartholomeo Betria, fill de Bartholomeo Betria; Michaele Torres; Anthonio Porquet; Anthonio Mir; Michaele Vallabriga; Petro Castarnelles; Petro Ricalt; Petro Otger; Joanne Betria; Philippe Montcada; Raymundo Benasch, pastor; Jacobo Pelegrí; Anthonio Joanne; Michaele Betria, fill de Joanne Betria; Hierónimo Mall, fill d’Anthonio Mall; Petro Torres i Simone Mall. Tots ells, des d’Anthonio Mall, bayle, fins l’anterior, eren veïns de Castillonroy. També estaven presents: Petro Salzedo, familiar del vescomte; Martino de Urtuvia, procurador del vescomte i altres habitants del lloc de Castillonroy no citats nominalment.

A causa de la pesta, el lloc estava buit i tots els mencionats s’havien constituït en un camp propietat de l’alcalde. Convocats en la forma acostumada l’alcalde, jurats i consell general del lloc de Castillonroy, s’inicià l’acte. Van designar a Petro Torres, Francisco Mall i Petro Montcada per que qualsevol d’ells, en nom de l’alcalde, jurats i singulars persones del dit lloc de Castillonroy, entreguessin al vescomte o al seu procurador la possessió del lloc, del seu castell i termes, així com la jurisdicció del mateix.

Va procedir en primer lloc Petro Torres i, d’acord amb el notari i testimonis, ell mateix entregà la possessió real, corporal i actual a Martino de Urtuvia. De peu, davant del portal per on surt el camí que condueix a la ciutat de Lleida, Petro Torres va agafar al procurador per les mans i el va introduir a l’interior del lloc i llavors va tancar i obrir les portes del mateix portal, ell fora i procurador dins, dient que la possessió no sols era real sinó també corporal i actual.

Aquí acabà la intervenció de Petro Torres, que va ser rellevat pel jurat Francisco Mall. Davant la barbacana del castell, prengué al procurador de les mans i el portà dins de la citada barbacana. Ell, des de l’exterior, li donà la seua possessió, real, corporal i actual. Prosseguí arribant al costat de la porta del castell. El diputat local agafà novament de les mans al procurador i el passà a l’interior de la fortalesa. També des de fora, repetí les paraules de costum. Quan Martino de Urtuvia sortí, des d’un lloc prominent pròxim, Francisco Mall, estenent les seues  mans fins tot quan podia ser vist, li atorgà, per que la rebés en nom del seu principal el vescomte, la possessió corporal, real i actual dels termes, territoris i possessions del mateix castell.

Se van dirigir després al forn. Una vegada més, Francisco Mall prengué de les mans a Martino de Urtuvia i les col·locà sobre la porta, que estava tancada, en senyal de possessió. A continuació van abandonar el lloc i van tornar al camp, on esperaven el vescomte i altres persones i veïns de la població. Allí mateix Francisco Mall cedí el seu lloc al tercer diputat, Petro Montcada, qui cedí a l‘instant al procurador la possessió real, corporal i actual de la jurisdicció, censos i rèdits de dit lloc, i llavors, com senyal de la possessió lliurada, Martino de Urtuvia desembeinà la seua espasa i tallà un ram d’olivera del camp propietat de l’alcalde.

Acte seguit, l’alcalde, jurats i demés habitants de Castillonroy congregats allí van prestar jurament i homenatge al vescomte i als furs d’Aragó. En virtut de dits jurament i homenatge, van prometre ser fidels vassalls cristians del vescomte i respectar-li tots els censos, rèdits, tributs i drets, tal com els havien respectat i obeït a Felipe de Castro, en un altre temps senyor natural d’ell, i a altres senyors del lloc.

Després de tot això, el vescomte d’Èvol va reconèixer ja com seu el lloc de Castillonroy i al punt destituí a Anthonio Mall del seu ofici d’alcalde i el posà de nou en el càrrec, el qual aquest acceptà. I Anthonio Mall prestà jurament i homenatge al vescomte a fi d’exercir bé i legalment dit ofici d’alcalde, quedant d’aquest. 

LES CABANES DE VOLTA

La construcció de cabanes va tenir el seu moment àlgid durant la segona meitat del segle XIX. Les cabanes se van construir com suport al cultiu de l’olivera, quan l’olivera se convertí en el cultiu predominant. El material emprat en la seua construcció sortia tot de la mateixa finca, estalviant així despeses. Com el seu nom indica se tancaven amb un volta de mig canó. Són de planta rectangular amb una menjadora pels animals, i poden ser a quatre vents o excavades en les espones.

La finalitat de les cabanes de volta era servir de refugi a persones, animals i eines del camp, per resguardar-se de les inclemències del temps, i en les èpoques de feina més dures en que l’estona d’anar i tornar i, sobretot la cura de no estragar els animals justificaven l’hàbit de quedar-se a dormir a la cabana.

Per construir-les se buscava un lloc adient dins la finca amb pedra abundant, mirant de no emblar terra de cultiu. En primer lloc, s’aixecaven les parets laterals fins al començament de la volta, sobre un metre d’alçada, i s’omplia l’espai interior amb terra, fent el motlle de la cabana. Se començava la volta afegint una filada de pedres alternativament a cada lateral fins arribar a la filada central del sostre, que se feia a mida. A continuació se construïen uns estreps a banda i banda de la cabana per tal de contrarestar l’empenta lateral de la volta. 
E
El següent pas era buidar de terra l’interior de la cabana, col·locant-la al sostre, on ben premuda impermeabilitzava l’edifici. Moltes vegades se plantaven lliris a la terra del sostre de les cabanes per tal de compactar-la, evitant així la seua pèrdua per l’acció del vent i de l’aigua. El gruix de terra col·locat sobre la cabana li proporcionava, a més, un magnífic aïllament, mantenint la temperatura del seu interior estable al llarg de tot l’any. Seguidament, se construïa la paret posterior, encara que moltes vagades se recolzava sobre la roca, i la davantera, deixant l’obertura de la porta. Per últim, se coronava l’edifici amb un ràfec de lloses per protegir la façana de la pluja. L’orientació de les cabanes era cap a l’est i el sud. Aquesta direcció ve donada per la direcció dels aires hivernals, ja que a la nostra zona els que venent de ponent són en aquella època els més freqüents i els més freds, per tant els que cal evitar.

Existeixen uns elements comuns en totes, com la menjadora pels animals, estaques i penjadors per les mantes, les borrasses, les cistelles, etc... els armaris encastats a un o els dos murs interiors, amb dos usos preferents: els armaris baixos, estaven arran de terra i s’utilitzaven per mantenir l’aigua fresca al selló; els armaris alts eren l’espai on el pagès guardava la cassola, els plats, els coberts... Moltes vegades la cabana tenia una petita obertura de ventilació sobre la porta.

D’aquestes construccions a Castillonroy se’n han localitzat unes cinquanta. De cabanes ja no se'n fan, les que tenim s'estan deteriorant i, si ningú no ho impedeix, en un termini més o menys llarg desapareixeran.

ELS TENALLERS

Les primeres referències a l’activitat tenallera daten del segle XVIII. Jaume Nadal hi figura com a tenaller el 1730, 1740 i 1762. El seu fill Jaume Nadal Noguero també ho va ser (1762) i, probablement, també el seu nét Antoni Nadal Solaní, mort el 1810. La filla d’aquest, Maria Nadal Bitrià, va casar-se amb Miquel Mangues Castarlenas, el que sembla que ja no va continuar l’ofici. L’obrador d’aquesta tenalleria estava situat cap a la part alta de la població, dins del nucli urbà, on ja no es coneixen avui dia restes significatives de l’antic forn.

A la partida de les Planes de la Teuleria encara hi ha el forn de rajoles, de propietat municipal, ja esmentat el 1625. Aquest va estar en activitat fins a mitjans del segle XX, essent Josep Grau Blanco l’últim arrendatari. La seua planta és aproximadament quadrada i és obert, com tots els forns de teuleria de la comarca. Les mides de la cambra de cocció són de 2,10 m per 2,70 m i és de pedra i rajola a l’exterior, i de toves amb aplicacions d’argila per l’interior. S’hi accedia per una estreta obertura amb sobreporta en arc feta de maons, avui ja caiguts. La graella que separa aquesta cambra de la de foc està suportada per cinc arcs rebaixats (les voltes del forn). Per la cocció es feia servir llenya d’argelagues, romer i rebrots d’alzines i coscolls.

Les tenalles i cossis fets a Castillonroi duen filades d’impressions rodones de punts, fetes amb canyes retallades (culs de cana); hi trobem rodones fetes amb 18, 19, 20 i 21 punts en tenalles i cossis mitjans. El número de files d’impressions és variable; en cossis grans n´hi ha tres: una sota el llavi i dues a la unió del segon cos de la peça amb la part del coll; en cossis mitjans fets d’una sola tirada només hi ha una sola fila sota el llavi de la peça. Tant els cossis com les tenalles de mides grans i mitjana acostumen a tenir un eixidor (forat) a la seva part inferior i, sovint, estan pintats amb pinzellades amples d’òxid de magnesi. Les peces eren fetes a mà, sense torn. Hi havia dos tipus de tenalles en funció de la mida de la boca. Així, es parla de tenalles de boca ampla i de boca estreta. Quant a la decoració pintada amb manganès, acostuma a estar feta amb amples pinzellades paral·leles i ondulants, a vegada poc regulars i descuidades, que ocupen les parts mitjanes i altes de les peces.

Una magnífica peça, probablement obrada al mateix lloc de Castillonroy, és la pila baptismal de l’església parroquial. És un gran cossi decorat amb una complexa combinació de motius incisos i files d’impressions de cercles concèntrics, així com l’aplicació de cordons en relleu de forma lineal o circular emplenats amb incisions. Dins del cercle central hi devia haver tres pastilles aplicades, de les quals tan sols se’n conserva una amb la figura d’un àngel. Molt probablement hi havia una figuració de la Verge Maria al centre, flanquejada per un altre àngel a la seua esquerra. La part superior també conté tres figures aplicades, la central d’una crucifixió i les laterals de dos àngels. Aquesta pila baptismal, amb tapadora de fusta sense decoració, podria ser una producció dels tenallers del lloc amb una cronologia d’inicis o mitjans del segle XVIII. 
.
Bibliografia:
Joan Rovira Marsal, Les tenalleries de la Llitera, Butlletí Informatiu de Caràmica núm. 63, Barcelona (1998).

LA FOGUERA DE SANT SEBASTIÀ

Fa anys la festa de l’hivern era per Sant Sebastià, el 20 de gener. Era festa votada, a causa d’una epidèmia de colera que se va patir l’any de 1786, en que se va veure patent la providència d’aquest Sant. Igual prodigi se va veure l’any de 1864, en que van descarregar en els termes de Castillonroy moltes tempestes de pedra, que van acabar amb l’escàs fruit d’oliva i raïm. Invocà Castillonroy a Sant Sebastià amb l’esperança del seu auxili, i en breu les apedregades van cessar del tot.

Primer pilaret de Sant Sebastià.

Pels anys de les tempestes de pedra, o poc després, Andrés Chordi Mauri i Agustina Espluga Coll li van fer el pilaret explicant la seua gratitud al Sant. La festa al cap del temps, se substituí per la de Sant Antoni, però no l’oblidà Castillonroy, doncs tots els anys s’encén la foguera en la vigília del 20 de gener al costat del pilaret. Se reuneix tot el veïnat del carrer del nom del Sant i se reparteix coca i vi. L’endemà, festivitat de Sant Sebastià, les dones hi resen el rosari i seguidament reparteixen xocolata desfeta i pa torrat.

LA FESTA DE SANT ANTONI

Al gener, la festa de Sant Antoni té el sabor llaurador de sempre. Des de fa dies els homes han portat llenya per preparar una descomunal foguera. La vigília se reuneix tot el veïnat, que fan acte d’homenatge al Sant en el pilaret. Se sopa en franca germanor: és de rigor la sopa de Pinyana. Encara queden botifarres del recent mondongo i finalitzat el ball, se convoquen algunes amistats, i en derredor de la gran fogata assaboreixen el tros de botifarra, alguna rosta de pa i... que caram! a la brasa tot sap a glòria.

El dia 17 se va a Missa i no se treballa. Finalitzada la celebració de la Missa s’inicia l’acte de beneir uns panets fabricats aquest dia. Hi ha memòria, que antigament se portaven a beneir les mules i allí donaven varies voltes en torn al pilaret, encara que s’ha perdut en aquests temps. Per la tarda hi ha ball i se passa bon dia.

Creguem que la festa arrenca ja de temps immemorial. El patrocini d’aquest Sant se va veure en els anys d’una epidèmia, quan moltes mules van caure malaltes, però invocant a Sant Antoni van quedar sanes. Castillonroy va voler perpetuar la memòria d’aquest favor que havia rebut del Sant, fent vot de tenir-lo per patró. Dos cases del lloc, casa de Saura i casa de Borràs, li van fer un pilaret i van començar a donar caritat de pa a tots en la festa principal d’aquest Sant.

I aquí tens, lector, un altre quadre tradicionalment típic, i en que, com un reliquiari, se guarden les essències tradicionals, costums i virtuts d’un lloc.