dimecres, 4 de novembre de 2015

La Trilla

El 18 de juny de 1963 l’Excel·lentíssim Bisbe de Lleida, D. Aurelio Del Pino Gómez, ven a onze llauradors de Castillonroy les terres que el Bisbat tenia al poble i que els esmentats llauradors menaven de temps.

Les dites terres, a la Trilla, havien estat propietat de Casa de l’Hereu, sí bé sempre les van conrear uns altres pagesos del lloc. Estaven dividides en dotze tallades, tot i que de les dos del mig se’n van fer una sola i una es va donar en do a l’administrador.

Els amos eren tres germans. Un, concretament, capellà, D. Julià Coll, i al voltant de 1924 es va perdre pràcticament la casa. S'ha de dir, però, que llavors el capellà ja estava mort, i també una altre dels seus germans. L’altra germana, la Mamesa, anomenada així per estar casada a Tamarit, amb un home que li deien el Mamès, s’ho va vendre tot. Totes les propietats menys, precisament, les esmentades terres de la Trilla, que les va donar en treudo al Bisbat, el mateix any 1924, en què també va morir la Mamesa.

Els pagesos havien de pagar en cens, al capellà del lloc, tots el anys, el dia de Cap d’Any, 40 pessetes.

Els anys anaven passant, les contribucions anaven pujant, però no el que els pagesos havien de pagar que continuava sent 40 pessetes cada 1 de gener.

El capellà, evidentment, ho volia més car i se sap que, en fer la Carretera de l’horta, la Nacional 230, es va pagar 22.000 pessetes per cada tallada, que va rebre cada pagès.

Finalment, després de diversos estira i arronsa, el 18 de juny de 1963 el Bisbat va decidir vendre les terres als seus treballadors: José Perera Cristóbal, José Casals, Pío Curiá, Antonio Mauri Bitriá, Francisco Aguilar, Ramón Ferrer, Blas Llena, Manuel Llena, Ramón Bitriá, Benjamín Bellera i José Aguilar Castells.

Aquell mateix dia, el Bisbat va vendre la casa del Carrer de Mig nº 24, que havia pertanyut a l'Església, a Luis Castarlenas Nadal. 

dilluns, 21 de setembre de 2015

Sobres d'alguns comerços de Castillonroy

Sobres d'alguns comerços de Castillonroy. Cap a 1940. 

Fàbrica d'oli de Joaquín Altemir Perera.

Botiga de Francisco Mazarico.

Ferreria d'Andrés Mauri Ferrer.

Ferreria de Luís Castarlenas. Abans Florencio Castarlenas.

dimarts, 3 de març de 2015

Gent de Castillonroy a Sant Salvador


Gent de Castillonroy de principis del segle XX davant de l'ermita. Hi surten Joseret de Pepeta, Luis Saura Chordi, Joaquinet de Batiste, Mosen Angel Villarejo, Antonia Chordi Roy, Antonia Saura Chordi, una dona de casa Roseta i Ramona Castarlenas de casa de Martinet.

La foto ha estat cedida per la Cristina Gallart Saura. 

diumenge, 11 de gener de 2015

La fusteria de Blas

La fusteria de José Llena Borràs i el seu fill José Llena Cristóbal. S'hi feia tota classe de mobles, portes, finestres, en definitiva, articles pel dia a dia de la casa i de l’agricultura. Eren especialistes en la construcció de carros i bolquets. Els últims carros que van fer i van tenir molt èxit van ser els petits de roda petita.

divendres, 28 de novembre de 2014

Casa dels Fusters

‘‘Els fusters’’, família Chordi, establerts a la població de Castillonroy, com a mínim des de 1870. Joaquín Chordi Perna, natural de Montanyana, va iniciar una fusteria, continuant els seus fills Andrés i José Chordi Mauri.

Més tard, D. Andrés Chordi Roy va instal·lar una fàbrica de farines a l'actual Cas de Peret, que subministrava així mateix electricitat a la població. Intel·ligent, sense pel de tonto, i preparat com ningú pels negocis, vivint en aquest aspecte cinquanta anys avançat als seus contemporanis.Va promoure les societats ʻʻChordi, Baró y Compañíaʼʼ i ʻʻChordi y Compañíaʼʼ, amb fàbriques de farines a Almacelles i Tamarit, així com instal·lacions elèctriques als pobles circunveïns. 

dimecres, 15 d’octubre de 2014

Cotxe de línia

L'any 1915, al construir-se la carretera d'Alfarràs, el cotxe de línia va començar a realitzar el servei Castillonroy a Lleida diari. L'auto es quedava al garatge de la casa de Borràs, doncs Castillonroy era final de trajecte fins l'any 1928, que es va portar a efecte el tros de carretera de Baldellou a Camporrells. 

En aquells anys realitzava el servei el cotxe del Parellada que feia la línia Lleida-Graus. El correu de la localitat es rebia així mateix de Lleida per mitjà d’aquest cotxe. 

Sortia a les sis del matí i tornava a les cinc de la tarda; l’any 1942 costava 4 pessetes. Algun dia es quedava tirat, que si les bugies, que si el gasogen, que si l'eix.

Multitud de curiosos i molta colla de nens esperaven l'auto-correu davant del bar de Mazarico. Fulanito que arriba de Barcelona i menganito de Balaguer, fulanita que presta els seus serveis domèstics a la capital. Seguien les maletes, bicicletes, garrafons, botes de sardines, gent com sardines en bota, etcètera. Per un l’arreglo del rellotge, per altres l’avís familiar o comercial, a aquest l’específic de farmàcia, a aquell els cartutxos de caça o la revista esportiva.

Les coses bones i fresques ens arrivaben de Lleida. Dies abans de la festa arribava abarrotat; gents, principalment de Catalunya, acudien a efectuar la visita anual reglamentària a la família o amistats.

divendres, 26 de setembre de 2014

Aigües i telèfon

L’abastiment d’aigües era una necessitat urgentíssima: les que hi havia eren crues unes, salobres les altres i ninguna potable, i encara aquestes es trobaven distants de la població i s’havien d’anar a buscar amb cavalleries. Feia molts anys que l’expedient de portada d’aigües potables estava pendent d’aprovació en el departament del ministeri corresponent.

Així mateix es feia necessari accelerar els tràmits per la instal·lació del servei telefònic, casi diàriament sorgien multitud de casos urgents, de negocis, de malaltia i altres mil coses que exigien la seva instal·lació. El mateix passava als llocs limítrofes, que tenien el telèfon als pobles circumveïns i havien de patir les tremendes conseqüències d’aquesta carència. A aquest respecte, el dia 2 de juny de 1944 ja es va fer una reunió dels pobles interessats, però al mes següent el Govern Civil i la Companyia Telefónica Nacional van respondre que a causa de l’escassetat de material no es podia accedir a lo sol·licitat.  

El 27 de setembre de 1955 Franco va visitar les obres del pantano de Santa Ana, assistint el Governador Civil i ajuntament presidit per don Antonio Aguilar. Al matí es va posar una pancarta a la carretera que deia ¡Necesitamos con la máxima urgencia traída de agua y teléfono!

L’any 1958 hi va haver una magna reunió de tots els caps de família al centro parroquial per tractar l’assumpte de la portada d’aigües. Entre els presents estava el senyor Baldellou de cas de Micalet, enginyer de Pegaso, que va indicar la necessitat de portar l’aigua del pantano, doncs era més segura i més bona. Però com el poble no tenia possibilitats econòmiques, va haver de conformar-se amb portar l’aigua de la Sequieta, l’any 1969, disposant d’un dipòsit.

La qualitat de l’aigua era només regular degut a l’excés de cal, i a vegades a l’estiu el cabal arribava a ser insuficient. Finalment l’any 1989 es va portar a efecte la projectada obra de portada d’aigües del pantano.

El telèfon es va instal·lar l’any 1963, estava a cas de l’Havanero i després a cas d’Obis. Era semiautomàtic i depenia de la centraleta de Camporrells. Segons els dies, i segon on trucaven, es sentia, i si es sentia, molt malament. L’any 1988 es va enllaçar amb la xarxa nacional.